Què se n’ha fet, d’aquesta Nui? La de la cabellera frondosa, sense clapes buides; la del melic sortit cap enfora; la de les cametes i els bracets? Que rí pid que va tot…
Revisant fotos seves, el detall de la piní§a m’ha cridat especialment l’atenció, perquè sempre intento desfer-me’n durant les sessions. Em molesta aquest tros de plí stic groc; el trobo massa gros, massa punxegut, massa obtrusiu. I no sé a qui li han donat l’exclusiva per aquest enginy. A mi no deixa de semblar-me estrany que el primer que ens incrustin al cos sigui una peí§a de plí stic – un signe d’aquest temps, suposo…
Quan veus imatges de nadons acabats de néixer, sempre fa la sensació que hi són, perí² sense acabar de ser-hi. Són una persona en potència, en projecte, en construcció. Hi són tots els trets que després es mantenen, perí² encara desdibuixats en una figura inconcreta. Amb les setmanes, rí pidament s’omplen els volums, els cossos adquireixen forma, les extremitats es despleguen. Me’ls imagino com una flor que s’obre. I així, només tres mesos més tard, tenen els ulls esbatanats, i et miren, i et somriuen, i t’apropen la mí per tocar-te.