newborn-neugeborenes-reciennacido

Què se n’ha fet, d’aquesta Nui? La de la cabellera frondosa, sense clapes buides; la del melic sortit cap enfora; la de les cametes i els bracets? Que ràpid que va tot…

Revisant fotos seves, el detall de la pinça m’ha cridat especialment l’atenció, perquè sempre intento desfer-me’n durant les sessions. Em molesta aquest tros de plàstic groc; el trobo massa gros, massa punxegut, massa obtrusiu. I no sé a qui li han donat l’exclusiva per aquest enginy. A mi no deixa de semblar-me estrany que el primer que ens incrustin al cos sigui una peça de plàstic – un signe d’aquest temps, suposo…

Quan veus imatges de nadons acabats de néixer, sempre fa la sensació que hi són, però sense acabar de ser-hi. Són una persona en potència, en projecte, en construcció. Hi són tots els trets que després es mantenen, però encara desdibuixats en una figura inconcreta. Amb les setmanes, ràpidament s’omplen els volums, els cossos adquireixen forma, les extremitats es despleguen. Me’ls imagino com una flor que s’obre. I així, només tres mesos més tard, tenen els ulls esbatanats, i et miren, i et somriuen, i t’apropen la mà per tocar-te.

 

A %d blogueros les gusta esto: