Sé que molts em llegiu normalment en castellà, però avui em ve de gust parlar-vos en el meu idioma matern; m’hi trobo més còmode. Fa uns dies, llegia les paraules d’un fotògraf d’Austràlia que es preguntava per què feia el que feia, què l’impulsava a documentar les vides dels altres. Aquest matí m’he llevat amb el cap espès i els ànims una mica apagats, i m’he passat el dia acompanyant mentalment els ruixims i les pluges que anaven caient, preguntant-me jo també per què faig el que faig, si tot plegat no és una pèrdua de temps, què és el que em mou a dedicar tantes hores i tanta energia a fotografiar nadons.

M’agraden els nadons? Evidentment. Però també m’agrada el sushi i el menjar tailandès i no sóc fotògrafa gastronòmica. Us prometo que darrere l’aura de tendresa, de glamour, de fruïció que té la fotografia de nadons acabats de néixer, hi ha una feina molt dura amb molts matisos d’allò més ensopits, mecànics i fins i tot desagradables. Hi ha parts d’aquesta feina que em farien amagar el cap sota terra com un estruç per no veure ni sentir res de l’exterior.

Fa dos anys, vaig oferir un taller formatiu per a fotògrafs que volguessin endinsar-se en aquesta disciplina, i l’any passat vaig repetir. Entre totes les companyes del curs, s’ha format un grup curiós, heterogeni, i molt actiu a les xarxes socials. Amb el temps, hem compartit inquietuds, queixes i lamentacions relacionades amb la feina, però també debats sobre qüestions més filosòfiques. Un bon dia, se’ns va acudir fer una trobada presencial, una posada en comú, una desvirtualització després de tanta tecla. I així és com vam acabar veient-nos fa un parell de setmanes a l’estudi d’una de nosaltres, i vam passar un dia amb 5 famílies que van venir a deixar-se fotografiar.

Com podria descriure la trobada? Caòtica. Calurosa. Molt caòtica. Molt calurosa. I fantàstica. Gaudida al màxim. No sé si té massa sentit, però crec que per això fotografio nadons: pel pessigolleig a l’estómac que sento quan m’endinso en el caos i la calor, i tota la resta desapareix. És un privilegi tornar-se espectadora d’una vida acabada d’estrenar.

Gràcies a tots els qui vareu venir aquell dia per fer-ho possible, gràcies per compartir el viatge i la bogeria.
Aquí teniu la Mila, en Joaquín, l’Eulàlia, en Jan i la Júlia.

newborn-nado-bebe-barcelona

newborn-nado-bebe-barcelona

newborn-nado-bebe-barcelona

newborn-nado-bebe-barcelona

newborn-nado-bebe-barcelona

newborn-nado-bebe-barcelona

newborn-nado-bebe-barcelona

newborn-nado-bebe-barcelona

newborn-nado-bebe-barcelona

newborn-nado-bebe-barcelona

newborn-nado-bebe-barcelona

I aquí un petit testimoni gràfic captat per Eva Menacho:

DSC_1036_0078

DSC_1029_0071

DSC_1275_0313

DSC_1272_0310

A %d blogueros les gusta esto: