Sé que molts em llegiu normalment en castellí , perí² avui em ve de gust parlar-vos en el meu idioma matern; m’hi trobo més cí²mode. Fa uns dies, llegia les paraules d’un fotí²graf d’Austrí lia que es preguntava per què feia el que feia, què l’impulsava a documentar les vides dels altres. Aquest matí m’he llevat amb el cap espès i els í nims una mica apagats, i m’he passat el dia acompanyant mentalment els ruixims i les pluges que anaven caient, preguntant-me jo també per què faig el que faig, si tot plegat no és una pèrdua de temps, què és el que em mou a dedicar tantes hores i tanta energia a fotografiar nadons.
M’agraden els nadons? Evidentment. Perí² també m’agrada el sushi i el menjar tailandès i no sóc fotí²grafa gastroní²mica. Us prometo que darrere l’aura de tendresa, de glamour, de fruí¯ció que té la fotografia de nadons acabats de néixer, hi ha una feina molt dura amb molts matisos d’allí² més ensopits, mecí nics i fins i tot desagradables. Hi ha parts d’aquesta feina que em farien amagar el cap sota terra com un estruí§ per no veure ni sentir res de l’exterior.
Fa dos anys, vaig oferir un taller formatiu per a fotí²grafs que volguessin endinsar-se en aquesta disciplina, i l’any passat vaig repetir. Entre totes les companyes del curs, s’ha format un grup curiós, heterogeni, i molt actiu a les xarxes socials. Amb el temps, hem compartit inquietuds, queixes i lamentacions relacionades amb la feina, perí² també debats sobre qüestions més filosí²fiques. Un bon dia, se’ns va acudir fer una trobada presencial, una posada en comú, una desvirtualització després de tanta tecla. I així és com vam acabar veient-nos fa un parell de setmanes a l’estudi d’una de nosaltres, i vam passar un dia amb 5 famílies que van venir a deixar-se fotografiar.
Com podria descriure la trobada? Caí²tica. Calurosa. Molt caí²tica. Molt calurosa. I fantí stica. Gaudida al mí xim. No sé si té massa sentit, perí² crec que per així² fotografio nadons: pel pessigolleig a l’estómac que sento quan m’endinso en el caos i la calor, i tota la resta desapareix. És un privilegi tornar-se espectadora d’una vida acabada d’estrenar.
Grí cies a tots els qui vareu venir aquell dia per fer-ho possible, grí cies per compartir el viatge i la bogeria.
Aquí teniu la Mila, en Joaquín, l’Eulí lia, en Jan i la Júlia.
I aquí un petit testimoni grí fic captat per Eva Menacho:
Victoria, va ser tot un plaer deixar-nos fotografiar, de fet penso que hauria de ser boja o tonta per deixar escapar una oportunitat així. A més a més el fet de tenir les mateixes fotos fetes per diferents fotí²grafes fa apreciar més la vostra feina, com una petita variació d’angle, o de retoc fa variar tant la foto. Va ser una experiència enriquidora (i calorosa) també per a les families (com a mínim a la nostra) i mai podré agrair prou el vostre tracte i aquest record en forma de fotos que ens heu regalat.
Un cop més, mil grí cies!!!
Grí cies a tu i a totes les altres famílies! No us penseu que una sessió amb un fotí²graf és aquest nivell de bogeria. Jo tinc encara una espessa sopa mental de les hores que vam estar allí dins tancats… de tota manera espero que us agradés l’experiència i sobretot, el resultat!! Petons per la petita 😉