Repasso les imatges una vegada i una altra mentre penso què dir-ne, com presentar-les, què explicar; i el primer que em passa pel cap és que em costa de creure que la fotografia m’hagi dut fins aquí: dins d’una sala de parts, i vivint un part que no és el meu. Altre cop.
En Jan és el quart fill d’una dona molt forta, la Mireia, que va aguantar prí cticament 18 hores de part fins que va poder agafar-lo en braí§os. Les meves 12 hores a l’hospital van donar per a molt: per obligar-me a fer una mica més que de simple espectadora (no sé si ho vaig fer massa bé com a acompanyant, perí² allí em tenies!), per mantenir converses filosí²fiques i compartir bromes absurdes. Mirant la finestra de la sala de parts, mai no se m’hagués acudit pensar que semblava una Brownie. I, si no hagués tingut una cí mera a la mí , probablement no sabria ni què diantre és una Brownie. I així és com, entre una cosa i l’altra, passades les nou del vespre d’un dia esgotador (no vull pensar com d’esgotador va ser per la Mireia) va néixer en Jan.
Presenciar un naixement té un regust dolí§, una certa dosi d’oxitocina ambiental que et deixa el somriure a flor de boca barrejada amb olors que se’t claven al cervell. Perquè no, un part no és estèril. Un part és fluids i contacte, i una mica (només una mica) de sang. Perí² sobretot, un part -respectat- és la forí§a de la dona en la seva mí xima expressió. Digueu-me agosarada, perí² parir -tranquil·la- és el millor que hi ha.
Grí cies, Mireia, per deixar-me posar l’ull dins la vostra galí xia particular 🙂
Quina meravella! La vida
Solo puedo decir que tengo los pelos de punta. Preciosa sesión!!!
Apassionant. Felicitats Victí²ria.
La teva feina és espectacular i impecable, i en aquest cas no podia ser diferent, perí² jo així² ja ho sabia. El que se ara també és que com a persona no et quedes enrera i que si per mi va ser dur no dubto que també per tu, van ser moltes hores i vas estar al peu del canó sempre, tranquila, amable, aguantant i donant-me el teu recolzament i la teva ajuda. Tot i ni conèixer-nos gaire en persona de seguida va ser com si fossis una persona molt propera a mi, com si fossis més que la fotógrafa la doula, l’amiga. Suposo que ens uneixen moltes experiències personals que ens fan que sigui fí cil conectar i comprendre l’una a l’altre, com a mares. Grí cies de tot cor per tot el que has fet, és un tresor per la nostra familia que guardarem sempre. I grí cies també al teu home per encarregar-se de tot ell sol a casa, a més en dia de festa!!!
M’emociono…
Vic, les teves fotos sempre em ‘toquen’. Saps transmetre les emocions i emocionar-me. Un treball meravellós.
Mireia, ja tens al Jan als teus braí§os ¡Enhorabona!
I Jan ¡benvingut! 😀
sencillament FANTí€STIC!!! QUIN REGAL MÉS BONIC QUE ENS FA LA VIDA A LES DONES, PODER PORTAR UN FILL AL MÓN!
Moltes felicitats per tots i a gaudir d’en Jan, Benvingut nadó!!
Impressionant noies … Quines fotos mes maques!! Gracies per compartir akests moments
Emocinant, has fet un gran relat, amb delicadesa, molta cura i una gran dosi d’amor….
Fa dies que ho vull dir… He plorat, com una bleda… molt…
🙂
Espectacular!! Molt emocionant
m’he emocionat…